dimecres, 15 de desembre del 2010

Els Nois mes oblidats del mon















Stooges y La Banda Trapera del Rio, representaren a ambdues bandes de l’Atlàntic conceptes similars, en el terreny musical y en filosofia vital. A mes de compartir un lloc en la bibliografia professional de Jaime Gonzalo, afamat periodista musical que va parir, gairebé de forma seguida dos fantàstics llibres que els faran gaudir , tan si son fans dels grups, com si son fans dels draps bruts airejats a l’estil de Kenneth Anger a Hollywood Babylonia.

Stooges posava banda sonora al funeral de l’era d’Aquari, ferida de mort després de que els assassinats de Cielo Drive , transformessin en l’imaginari col•lectiu les amables cares dels nens de les flors en la cara de la família Manson y definitivament rematada per la comercialització del moviment hippie, y l’arribada massiva d’heroïna als carrers y de Richard Nixon al poder. Començaven tocant pels nois mes oblidats del mon, els marginats d’institut, els solitaris y els trastornats.
la Trapera assajava a Cornella (l’anomenada “Ciutat Podrida”, en la cançó del mateix grup, on la violació y els enfrontaments entre bandes eren el pa de cada dia) , rodejats de gent que en pocs anys acabaria morta o a la presó, en un país en plena transició política y amb una cultura juvenil, que, també en transició, començava a canviar la pana, la melena, el porro llibertari y la foto del Che per el cuiro, els cabells en punta, la hipodèrmica y el Rock,n,roll animal de Lou Reed.

Es poden veure paral•lelismes en l’imatge de Ron Asheton tocant la guitarra, amb el seu Marshall a 10 , guarnit amb la seva americana de les SS y la de Juan “raf” Pulido darrera la seva bateria, en un festival del partit comunista guarnit amb unes esvàstiques . I penso en l’Iggy Pop cobert de purpurina i mantega de cacahuet, caminant sobre el públic, com si fos una parodia rockera de Jesucrist, i amb un bon grapat d’ Orange Sunshine rebotant-li pel cervell, i ràpidament em ve a la memòria Morfi Grey cobert també, però amb unes intencions i uns resultats menys glamorosos, ja que utilitzava farina y salsa de tomàquet per interpretar la Regla, cançó, que en una demostració de comercialitat kamikaze, pretenien que fos el single del primer àlbum.
Ambdós showmen , protagonitzaren desastrosos ego trips, agreujats pel consum desaforat d’opiacis, consum que queda pal•les en temes com “A mi dosis” o “My girlfriend hates my heroine”

Gairebé podria sonar “I wanna be your dog” mentre rememorem com Morfi Grey passejava la seva parella, lligada amb un collaret de gos per la nit Barcelonina.

I com a dada curiosa: Nico, la teutona de la Velvet Underground, deu anys després de compartir amb Iggy Pop dies de vi i cavall, anava a la caravana que tenia la Trapera al Canet Rock en que compartien cartell, a comprar haixix.
També diuen que hi havia la Debbie Harry de Blondie canviant roba per porros, però això, es una altra historia.....


Sto

1 comentari: