Articles de la revista El Ter



ZINESHOCK I JAUME BALAGUERO
 Un lustre de foscor cinèfila



Un estiu d’ara fa vint anys, el lleidatà Jaume Balaguero, conjuntament amb una colla d’amics igualment enfebrits de cinema,  pariren el que seria una de les publicacions punteres en la contracultura cinefila nacional de la primera meitat dels noranta.
Naixia Zineshock,  fanzine dedicat íntegrament a la vessant mes fosca i brutal del cinema, tal com resava el subtitol de la seva  capçalera.

Foren els primers en parlar, fixar-se o aprofundir en temes que despres serien de manual per les publicacions que saturarien el mercat alternatiu durant aquella decada: el documental “Mondo”, l’spaghetti horror, les snuff movies, el porno nazi, cinema X serie B, categoria Z, classificacio “S”….

Marcaren diferencia tambe, al parlar-ne amb tot el rigor necesari, fugint del to de conya que marcava l’estil d’altres publicacions germanes com 2000 Maniacos y afegir tematiques fosques pero no estrictamente cinematografiques, com el fotograf  Joel T Witkin o l’historia de Randall Philips, editor del fanzine Answer me!, fabricant de cromos sobre malformacions , autor de una polemica instal.lacio on uns esquelets reals jugaven a les cartes o protagonista d’un video, amb carácter de llegenda urbana, on presumtament Phillips practicava la ventriloquia amb un tors huma.

L’ amor per a aquesta vessant del celuloide, va fer que tambe s’organitzessin  sessions de cineclub a la UAB, on es projectaven diversos Films; Desde classics com el Freaks de Tod Browing, autentiques mostres de cinema escombraries del pitjor com Redneck Zombies y abanderades de la polemica i del cinema experimental com Nekromantik, de Jorg Buttgereit que va soportar veure  com la seva secuela va ser perseguida per la fiscalia alemana per incitacio a la violencia.

No es d’estranyar, doncs, que quan va ser el moment d’iniciar la seva carrera cinematografica, començada amb dos curtmetratges: Alicia(1994) i Dias sin Luz (1995)
al mateix temps que acabava amb la d’editor amateur, aquesta contingues moments de terror pur, ancestral i atàvic, com el balanceig del martell de la “Nina do Medeiros” o el metratge sencer de Operacion Triunfo: La Pelicula.



ARTICLES: els 10 millors.


Jaume Balaguero

*SIERRAS MECANICAS
Diosas del exterminio (num 6)
*¡CANIBALES!
El cine que muerde (num3)
*MONDO FILMS (num4)
*SNUFF (num1)
*CINE DE ZOOFILIA Y ZOOFILIA EN EL CINE
Gruñidos de placer (num2)

Jordi de Miguel
*CELULOIDE A QUEMARROPA
 (num5)

Martin Hache
*COMO HICE 9 PORNOS SADOMASO EN 2 DIAS
(num 5)

Redaccio
*NEKROMANTIK
la noche de los muertos ardientes
(num 4)

Alberto Lesan
*STREET TRASH
(num1)

Xose Ma Jimenez
*PORNO ANCESTRO (1913-1916)



_______________________________________________________




ART SPIEGELMAN and THE GARBAGE PAIL KIDS: Del xiclet al Pulitzer via Auswitch


    Nens i nenes sortint d'una tassa de WC, vomitant pels ulls, fumant i bevent cafè com desesperats, atravessats per la banya d'un unicorn, banyats en mocs, embolicats en escabrosos accidents de trànsit....
     Així son The Garbage Pail Kids, coneguts a França com Les Crados, a Itàlia com Le Bande Degli Sgorbions i aquí com La Pandilla Basura, una autèntica gambirotada que va assolir un gran èxit gràcies a que la mentalitat infantil és més propera a John Waters que a Walt Disney. Alguns diaris conservadors van contribuir a donar-li certa àura de perillositat assegurant que els cromos contenien droga.
     Així és la col·lecció de cromos més punk que ha conegut mai el món de l'entreteniment infantil. Qui va ser el pare d'aquests fills tan aberrants? Potser un Robert Crumb en els seus moments mes àcids? Un Corben jovenet per encàrrec de l'editor del Creepy?
     No.
     El pare és Art Spiegelman, un prestigiós artista que als anys seixanta, a l'inici de la seva carrera i quan començava a fer-se un lloc als ambients alternatius de Nova York, va rebre l'encàrrec de la companyia Topps Chewings Gum & Co per crear una col·lecció de cromos: The Garbage Pail Kids, els simpàtics esguerros suïcides i escatològics que a la llarga tindrien sèrie de dibuixos animats i una cutre pel.lícula.
     Aviat les criatures es quedarien sense pare. Llastimosament per a nosaltres, Art Spiegelman va conèixer a la senyoreta Françoise Mouldy amb la qual va fundar una família i la revista Raw (per on acabarien passant gent com Robert Crumb i Peter Bagge).
     Més endavant, l'any 1992, aconseguiria el premi Pulitzer per l'obra Maus: Una crònica de la història de la seva família a l'Alemanya nazi i el camp d'Auswitch.
    Als anys vuitanta, quan La Pandilla Basura va arribar aquí, ja no la dibuixava Art Spiegelman sinó el dibuixant del Mad Magazine anomentat John Pound, que a finals dels noranta va crear els Meanie Babies, una extensió més virulenta dels Garbage Pail Kids, però això... és una altra història.

Article publicat originalment a El Ter l'agost del 2009


_________________________________________________________



BODY ART I NOVA CARN: cirugia plàstica, l’última frontera


     Genesis P. Orridge explicava a una entrevista com fa anys, després de veure Belle de Jour durant un viatge d’ àcid, va tenir enveja dels pits que lluia Pierre Clementi a la pel•lícula i es va dir a si mateix que algun dia acabaria lluint un bon parell de pits metàl•lics o d’or.
     Anys més tard, motivats pel desè aniversari de la relació amb la que ha estat la seva última parella. Lady Jane i ell es van regalar mútuament implants de silicona com a part del proces de transformació en el que estaven inmersos: aniríen acumulant intervencions de cirugia plàstica: ella per assemblar-se a ell i ell per assemblar-se a ella, acostant-se quirúrgicament l’un a l’altre fins a trobar-se en una mena d’androginia perfecte.
     La trista desaparició de Lady Jane al 2007 va semblar posar fi al procés, però en Genesis, que no decepciona, ja n’ha parlat amb el seu cirugià de capçalera i la cosa sembla que continua, i que als seus gairebe seixanta anys potser acaba convertit en dona.
     Una altra artista boja per la cirugia és la francesa afincada als EUA Orlan, que ha convertit les seves múltiples transformacions plàstiques en autèntiques performances on els cirugians vesteixen de disseny (operada per Troy i Mcnamara?) i ella, que es manté desperta, recita poesia, fa gravacions en vídeo i crea objectes que després seran exposats en cèlebres museus d’art contemporani.
     Finalment, tenim a l’ex-membre del Jim Rose Circus Sideshow anomenat Enigma que llueix al seu propi espectacle Electric Acid Theatre el seu cos completament cobert d’un tatuatge de puzzle i les dues boles de titani implantades sota la pell del crani formant dues simpàtiques banyes a les que últimament ha afegit una simpàtica barbeta que li acaba de donar un aire de diable entremaliat certament divertit.
     Per cert: Mr. Lifto, company d’Enigma al Jim Rose Circus, va obtenir accidentalment la modificació corporal mes radical que es pot fer a un home mentre executava l’habitual numeret de penjar-se una bateria de cotxe del penis.
     Per acabar d’amanir-ho tot, poden obtenir la banda sonora perfecte a Chance to cut is a chance to cure del duo de música electrònica Matmos, un LP bastant alegre i festiu construit amb samplers de sons de quiròfan; talls de bisturí, liposuccions…….
     Llarga vida a la Nova Carn!!

Article publicat originalment a El Ter el gener del 2009.


________________________________________________________



L'HOME QUE ESTIMAVA A LES DONES A L'AST


     Les parafílies sexuals son gairebé infinites. Si un s’endinsa a investigar el tema, sempre es troba amb sorpreses i parafílies desconegudes. Una de les últimes amb les que he topat ha estat la Gynophagia, en llengua morta, el fetitxisme per menjar dones. Les fenomenals fantasies s’articulaven entorn als còmics de Dolcett.
     Però…qui és Dolcett?
     A Toronto, durant les dècades dels setanta i vuitanta, diverses persones (amigues personals d’un dibuixant d’allà) reben un regal curiós: unes pàgines d’uns curiosos còmics, sempre per a ús privat . Durant molt de temps aquestes pàgines restaren en el mes obscur anonimat, però un grapat d’anys mes tard, amb l’arribada d’Internet, es començaren a publicar a la xarxa. Això disgusta a Dolcett i l’enfronta amb el seu editor, ja que es guanyava la vida dibuixant altres coses, evidentment amb un altre nom i d’un tarannà diferent, i pensava que el contingut de les historietes el podria perjudicar.
     No era el mateix que pensava Katyn, que va inaugurar La casa Dolcett, una pagina web ja desapareguda però que encara es pot trobar acollida a www.necrobabes.com. Tal va ser l’amor que la noia va dipositar a la pàgina que el mateix autor va contactar l’any 1997 via e-mail i a través de mitjancers amb Katyn, regalant-li fins i tot algunes historietes protagonitzades per ella mateixa.
     Dolcett transportava als seus còmics el perfil psicològic del B.D.S.M. ( sigles de bondage, dominació, sadomasoquisme) dotant-lo d’una nova dimensió i portant-ho fins a les ultimes conseqüències: les freudianes empalacions/penetracions que sofrien les noies abans de passar a la brasa, la brasa literal en substitució de la metafòrica escalfor sexual o el gran orgasme final (literalment coordinat amb l’últim sospir) en substitució de la petita mort, que és com anomenen l’orgasme els francesos.
     En aquests temps de violència de gènere y maltracte contra les dones, més d’un recriminarà el contingut de l’obra, discutible si volen, però amb un sentit de la irrealitat, del surrealisme salvatge i d’un humor negre subtil, però sempre present, tant en les seves obres com en els fòrums, blogs i webs dedicades o inspirades en la seva obra.
     Amb aquestes característiques, Dolcett marca una distancia, que agraeix i fa possible l’existència de les Dolcett girls, sempre fantasiejant amb protagonitzar una historieta dedicada.
     I és que alguna cosa deu tenir si uns regals privats entregats fa una pila d’anys han obrat com a particular big bang de tota una pila de fotomuntatges, contes, còmics, animacions i il•lustracions, creant tot un univers particular i propi, nascut fora de l’abast i control de Dolcett, que ho contempla des de l’anonimat, suposem que amb satisfacció.

Aquest es l'article, que s'hauria d'haver publicat en principi al numero d' agost de la revista El Ter, va ser descartat  al no ajustarse a la línia editoria de la mateixa. Finalment, per continuar amb les col·laboracions però respectant l'anomenada línea editorial, es va publicar l'escrit sobre Robert Venosa.


_________________________________________________________


ROBERT VENOSA: Pintures per a viatjar


     Robert Venosa és un artista de Nova York, conegut pel seus treballs de pintura psicodèlica. Els seus móns cristal·lins i inabarcables, coneguts a tot el món, estan extrets directament dels nombrosos viatges que el senyor Venosa ha realitzat. Primer, amb la diletamida d’àcid lisèrgic y més tard submergint-se en l’acolorit món del Yague (o Ayahuasca), l’ancestral visionari de les tribus de l’Amazonia.
     La seva relació amb la cultura de l’àcid ha anat mes enllà del simple fet de haber-ne estat consumidor: de fet un retrat seu d’Albert Hoffman, el descubridor de la substancia i de qui Venosa era amic personal, es pot comprar per Internet en format blotter (les fulles de paper secant que s’amaren de la substancia i es venen retallats en els petits cuadradets que al carrer es coneixen com a tripis).
     Això si, evidentment es venen sense LSD.
     Al llarg de la seva vida Venosa ha estat en contacte amb diverses personalitats del món de l’art i la música: Jimi Hendrix, a qui va conèixer als seus anys hippies, Santana i Kitano, per a qui ha dissenyat portades de discs, Terence McKenna, el conegut escriptor i investigador de plantes màgiques, Hr Giger, el dissenyador d’Alien, o Moebius i Dalí, dos grans, l’un del comic i l’altre de la pintura, que han dedicat grans paraules d’elogi a la figura de Venosa. Amb Dalí arrivaria a treballar-hi conjuntament quan va estar a Cadaqués..
     Durant la mateixa època, a finals dels seixanta, quan Venosa va venir cap a Europa, també va conèixer Ernst Fuchs, amb qui va treballar a Viena.
Pertany a la Society for the Art of Imagination.
     Actualment comparteix els seus dies amb la també pintora psicodèlica Martina Hoffman i ha incorporat al seu menú de tècniques l’art cibernètic. També està preparant una pel·lícula per a l’IMAX.

Article publicat originalment a El Ter el juny del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada